Entre l’educador i l’educand hi ha una interacció a
partir de determinades relacions instructives i formatives, les quals
fonamenten la comunicació entre ells, que alhora tenen funcions diferents i
específiques.
Evidentment, la interacció entre mestre i alumne té una
clara intencionalitat de cooperació en la formació i desenvolupament de l’altre
mitjançant autoritat i diàleg. Ara bé aquesta relació no té sentit si no
s’aconsegueix un aprenentatge. No hi ha dubte que l’alumne ha de fer l’esforç
d’aprendre, tot i que el paper mediador de l’educador és igualment important.
Tan unilaterals són les postures per a les quals l'única
causa de l'educació és l’activitat del mestre, com les que la fan dependre
exclusivament de l’activitat de l’alumne. L’educació és un encontre entre les
dues activitats, entre els dos esforços que persegueixen una fita comuna.
L’educació és quelcom que succeeix entre dos: un que la provoca i la guia (el
mestre) i l’altre que hi accedeix (l’alumne), però que sense l’ajut del mestre,
resultaria molt difícil d’aconseguir.
Per a què es doni relació educativa entre mestre i
alumne, s’han de complir una sèrie de característiques. Analitzar cadascuna
d’elles ens ajudarà a comprendre millor el paper que juguen els dos agents de
l’educació (mestre/a-alumne/a).
El paper del mestre i de l’alumne i la relació entre ells
és una relació:
- Social; ambdues parts tenen unes necessitats, interessos i perspectives.
- Afectiva: que caracteritza el clima de la interacció, consolidant actituds i rols.
- Comunicativa: que denota la claredat i la qualitat de la interacció i que recull la comunicació verbal, no verbal i paraverbal presents en tota comunicació.
- Instructiva: clau en tot procés educatiu, on el mestre transmet i dóna sentit a la ciència i a la cultura i l’alumne juga un paper receptor.
El
paper que juga l’educador i l’educand és complex ja que, s’han de tenir en
compte tots els elements que envolten a cadascun. Així, les variables de
l’entorn, el medi psicosocial o la cultura són elements essencials a tenir en
compte per diagnosticar, comprendre, sistematitzar i optimitzar les
intervencions de cadascun d’ells per aconseguir i potenciar una autèntica
interacció i, a partir d’aquesta, arribar a la relació personal, a la veritable
relació educativa.
En la relació d’ensenyament-aprenentatge el mestre/a ha
de guiar, orientar i motivar l’alumne/a per tal d’aconseguir el seu
perfeccionament gradual, de manera que vagi passant de la fase de dependència
necessària cap a la independència en tots els camps, de manera que desaparegui
la relació educativa una vegada que l’alumne hagi aconseguit la maduresa
desitjada.
Per aconseguir un veritable procés
d’ensenyament-aprenentatge i per tant una educació de qualitat en el més ampli
sentit, la interacció dinàmica i permanent entre mestre i alumne, és
imprescindible.
El mestre ha de posseir la capacitat per transmetre, de
forma explícita o implícita, coneixements, destreses, habilitats o actituds; ha
de ser capaç d’ajudar, guiar o dirigir; ha de provocar l’activitat de l’alumne
tenint en compte el seu propi procés de maduració (biològica, psicològica,
afectiva o social) i ha d’interaccionar amb ell. Però, sens dubte, qui ha de
fer l’esforç d’aprendre és l’alumne.
La figura del mestre se sustenta en el principi
d’educabilitat, és a dir, en la capacitat que posseeix d’influir en l’alumne
destreses i actituds. La figura de l’alumne, en canvi, es sustenta en el
principi d’educabilitat, és a dir, de plasticitat de l’ésser humà i la seva
capacitat de rebre influències.
El mestre ha d’orientar en les dificultats, ajudar en els
processos i avaluar els progressos. Ha d'estimular el nen a fer hipòtesis, a
explicar el procés, a raonar, a posar-lo en contradicció, a resoldre
conflictes…. Ha de tenir una actitud activa observant el procés del nen enfront
del joc, les activitats, la seva actitud, i en quina circumstància troba majors
dificultats i en quines són capaços de superar les qüestions plantejades. També
ha d'estar atent als canvis d'interessos dels nens i a llurs propostes i projectes.
Ha d'estimular la participació activa dels nens i les nenes,
però tan important és estimular aquells que per temperament són inhibits com
ajudar a moderar aquells altres que, per la seva impetuositat, tendeixen a
anul·lar el grup.
Tant l’educador com l’educand han d’estar oberts a la
comunicació i a la interrelació, sense aquesta capacitat d’encontre seria
impossible l'educació.
Bibliografia/webgrafia.
García, L; Ruiz, M; García, M. Claves para la educación.
Editorial Narcea, S.A. Madrid. 2009
