L’agressivitat dels nens de 3 a 6 anys.

Moltes vegades ens hem tingut de parar a pensar sobre l’agressivitat dels nostres alumnes i fills.

Podríem afirmar que la violència s’aprèn. Malgrat que els impulsos agressius són comuns a tots nosaltres, la forma d’expressar-los és diferent a cada individu.

Hi ha casos en que els nens són especialment agressius i són una font de conflictes per a tothom.  L’infant que es comporta constantment d’aquesta manera, sol sentir-se malament i sovint no sap relacionar-se d’una altra manera.

L’agressivitat varia en l’edat a mesura que l’infant adquireix noves eines d’expressió i de coneixement. Les conductes agressives solen arribar entre els 2 i 3 anys i van evolucionant des de les agressions de tipus físic fins a expressions verbals. Les agrecissins físiques van disminuint a mesura que l’infant creix.

A partir dels 4/5 anys l’agressió corporal encara hi es present, però en aquesta edat entra en joc el llenguatge, els insult, les males contestacions i les mentides.

Ara us donaré uns quants consells i orientacions:

• Cal buscar les causes del comportament.
• L’adult com a model. Els infants tendeixen a imitar els models de referència. Per tant, cal que els adults prenguin consciència del seu comportament .
• Buscar les causes del comportament. Assegurar-nos que el comportament no és degut a causes orgàniques.
• L’adult com a model. Els nens i nens tendeixen a imitar els models de referència.
• Cal que els adults siguin conscients que el seu comportament és un model a imitar.
• L’infant ha de prendre consciència que els comportaments agressius no són adequats i ha de saber quines són les conseqüències reflexionant sobre les conductes acceptables i les no acceptables.
• Sistema d’estratègies. Quan un infant té un comportament agressiu amb la intenció d’assolir un objectiu. Cal ensenyar-li noves estratègies per a obtenir els mateixos objectius.
• Evitar càstigs i amenaces. Si responem a una conducta agressiva mitjançant una amenaça verbal, física o afectiva, estem reforçant la idea que aquesta és la millor manera de resoldre els problemes. Hem de mantenir una disciplina d’una manera raonada, coherent i conseqüent amb l’acció.
• Canalització de l’agressivitat.  Buscar activitats per descarregar energia i en les quals els nens/es aprenguin a respectar les normes i a treballar en equip.
• Crear un clima de confiança. Actitud d’aproximació, que el nen es senti estimat i confiï en la relació amb els adults que l’envolten Tenir presents les possibilitats reals del nen. No crear expectatives massa allunyades
• Ser coherent amb els criteris educatius. Hi ha d’haver uns criteris comuns i coherents entre els membres de l’entorn familiar sobre allò que està permès i allò que no, allò que és acceptable i allò que no ho és.
• Dedicar temps als fills. Això comporta ser sensible i comprensiu a les necessitats dels nens i tenir habilitat per veure les coses des del punt de vista dels altres.

Esperem que us sigui d'utilitat.

Autora: Xènia López Mas

L'educació de les famílies als fills

Els pares eduquen els seus fills tal i com han rebut ells educació dels seus pares. Hi ha qui els educa amb afecte i comunicació i hi ha qui els educa amb exigència i control. També hi ha famílies que posen en pràctica les quatre característiques depèn del moment, i personalment, crec que és la millor manera d’educar-los.

No totes les famílies eduquen als seus fills igual ja que, com he dit, s’acostuma a educar basant-se en la pròpia educació que un rep, intentant millorar o no les coses dolentes. Podem comprovar que no tots els nens estan educats igual només mirant diferents nens (no és necessari observar-ne molts) perquè tots tindran un caràcter diferent i cadascú reaccionarà diferentment dels altres davant de diverses situacions.

Hi ha 4 diferents pràctiques educatives en les famílies:

- La primera són els pares democràtics, que són aquells que mantenen una relació afectuosa i comunicativa amb els seus fills però a la vegada també són exigents amb ells.

- Un altre manera d’educar que tenen els pares és autoritàriament. D’aquesta manera no tenen cap mena d’afecte ni comunicació amb el nen i tot el que diuen s’ha de fer sense poder parlar-ho. No tenen en compte els interessos ni les necessitats dels nens i solen abusar del càstig si alguna cosa no és com ells volen.

- La tercera manera que eduquen són els pares permissius; aquests tenen molt d’afecte i comunicació envers el nen, que fins i tot n’abusen. Per tant, no posen cap mena de restricció ni exigència.

- L’últim tipus de pràctica educativa que hi ha és la dels pares indiferents. Aquests, són els que tenen molt poca implicació i poca relació en la criança del nen. També a vegades posen càstigs sense motiu o molt directes.

Personalment, el millor estil de pares és el primer que he explicat, els pares democràtics que tenen una relació pròxima amb els seus fills però tot i així sempre està clar qui "mana" en cada moment.

Autora: Anna Olivé Montalà