L’agressivitat dels nens de 3 a 6 anys.

Moltes vegades ens hem tingut de parar a pensar sobre l’agressivitat dels nostres alumnes i fills.

Podríem afirmar que la violència s’aprèn. Malgrat que els impulsos agressius són comuns a tots nosaltres, la forma d’expressar-los és diferent a cada individu.

Hi ha casos en que els nens són especialment agressius i són una font de conflictes per a tothom.  L’infant que es comporta constantment d’aquesta manera, sol sentir-se malament i sovint no sap relacionar-se d’una altra manera.

L’agressivitat varia en l’edat a mesura que l’infant adquireix noves eines d’expressió i de coneixement. Les conductes agressives solen arribar entre els 2 i 3 anys i van evolucionant des de les agressions de tipus físic fins a expressions verbals. Les agrecissins físiques van disminuint a mesura que l’infant creix.

A partir dels 4/5 anys l’agressió corporal encara hi es present, però en aquesta edat entra en joc el llenguatge, els insult, les males contestacions i les mentides.

Ara us donaré uns quants consells i orientacions:

• Cal buscar les causes del comportament.
• L’adult com a model. Els infants tendeixen a imitar els models de referència. Per tant, cal que els adults prenguin consciència del seu comportament .
• Buscar les causes del comportament. Assegurar-nos que el comportament no és degut a causes orgàniques.
• L’adult com a model. Els nens i nens tendeixen a imitar els models de referència.
• Cal que els adults siguin conscients que el seu comportament és un model a imitar.
• L’infant ha de prendre consciència que els comportaments agressius no són adequats i ha de saber quines són les conseqüències reflexionant sobre les conductes acceptables i les no acceptables.
• Sistema d’estratègies. Quan un infant té un comportament agressiu amb la intenció d’assolir un objectiu. Cal ensenyar-li noves estratègies per a obtenir els mateixos objectius.
• Evitar càstigs i amenaces. Si responem a una conducta agressiva mitjançant una amenaça verbal, física o afectiva, estem reforçant la idea que aquesta és la millor manera de resoldre els problemes. Hem de mantenir una disciplina d’una manera raonada, coherent i conseqüent amb l’acció.
• Canalització de l’agressivitat.  Buscar activitats per descarregar energia i en les quals els nens/es aprenguin a respectar les normes i a treballar en equip.
• Crear un clima de confiança. Actitud d’aproximació, que el nen es senti estimat i confiï en la relació amb els adults que l’envolten Tenir presents les possibilitats reals del nen. No crear expectatives massa allunyades
• Ser coherent amb els criteris educatius. Hi ha d’haver uns criteris comuns i coherents entre els membres de l’entorn familiar sobre allò que està permès i allò que no, allò que és acceptable i allò que no ho és.
• Dedicar temps als fills. Això comporta ser sensible i comprensiu a les necessitats dels nens i tenir habilitat per veure les coses des del punt de vista dels altres.

Esperem que us sigui d'utilitat.

Autora: Xènia López Mas

L'educació de les famílies als fills

Els pares eduquen els seus fills tal i com han rebut ells educació dels seus pares. Hi ha qui els educa amb afecte i comunicació i hi ha qui els educa amb exigència i control. També hi ha famílies que posen en pràctica les quatre característiques depèn del moment, i personalment, crec que és la millor manera d’educar-los.

No totes les famílies eduquen als seus fills igual ja que, com he dit, s’acostuma a educar basant-se en la pròpia educació que un rep, intentant millorar o no les coses dolentes. Podem comprovar que no tots els nens estan educats igual només mirant diferents nens (no és necessari observar-ne molts) perquè tots tindran un caràcter diferent i cadascú reaccionarà diferentment dels altres davant de diverses situacions.

Hi ha 4 diferents pràctiques educatives en les famílies:

- La primera són els pares democràtics, que són aquells que mantenen una relació afectuosa i comunicativa amb els seus fills però a la vegada també són exigents amb ells.

- Un altre manera d’educar que tenen els pares és autoritàriament. D’aquesta manera no tenen cap mena d’afecte ni comunicació amb el nen i tot el que diuen s’ha de fer sense poder parlar-ho. No tenen en compte els interessos ni les necessitats dels nens i solen abusar del càstig si alguna cosa no és com ells volen.

- La tercera manera que eduquen són els pares permissius; aquests tenen molt d’afecte i comunicació envers el nen, que fins i tot n’abusen. Per tant, no posen cap mena de restricció ni exigència.

- L’últim tipus de pràctica educativa que hi ha és la dels pares indiferents. Aquests, són els que tenen molt poca implicació i poca relació en la criança del nen. També a vegades posen càstigs sense motiu o molt directes.

Personalment, el millor estil de pares és el primer que he explicat, els pares democràtics que tenen una relació pròxima amb els seus fills però tot i així sempre està clar qui "mana" en cada moment.

Autora: Anna Olivé Montalà

El procés d’Ensenyament/Aprenentatge, el paper del/la mestre/a i el de l’alumne/a

Entre l’educador i l’educand hi ha una interacció a partir de determinades relacions instructives i formatives, les quals fonamenten la comunicació entre ells, que alhora tenen funcions diferents i específiques.

Evidentment, la interacció entre mestre i alumne té una clara intencionalitat de cooperació en la formació i desenvolupament de l’altre mitjançant autoritat i diàleg. Ara bé aquesta relació no té sentit si no s’aconsegueix un aprenentatge. No hi ha dubte que l’alumne ha de fer l’esforç d’aprendre, tot i que el paper mediador de l’educador és igualment important.

Tan unilaterals són les postures per a les quals l'única causa de l'educació és l’activitat del mestre, com les que la fan dependre exclusivament de l’activitat de l’alumne. L’educació és un encontre entre les dues activitats, entre els dos esforços que persegueixen una fita comuna. 

L’educació és quelcom que succeeix entre dos: un que la provoca i la guia (el mestre) i l’altre que hi accedeix (l’alumne), però que sense l’ajut del mestre, resultaria molt difícil d’aconseguir.

Per a què es doni relació educativa entre mestre i alumne, s’han de complir una sèrie de característiques. Analitzar cadascuna d’elles ens ajudarà a comprendre millor el paper que juguen els dos agents de l’educació (mestre/a-alumne/a).

El paper del mestre i de l’alumne i la relació entre ells és una relació:

• Social; ambdues parts tenen unes necessitats, interessos i perspectives.
• Afectiva: que caracteritza el clima de la interacció, consolidant actituds i rols.          
• Comunicativa: que denota la claredat i la qualitat de la interacció i que recull la comunicació verbal, no verbal i paraverbal presents en tota comunicació.
• Instructiva: clau en tot procés educatiu, on el mestre transmet i dóna sentit a la ciència i a la cultura i l’alumne juga un paper receptor.

El paper que juga l’educador i l’educand és complex ja que, s’han de tenir en compte tots els elements que envolten a cadascun. Així, les variables de l’entorn, el medi psicosocial o la cultura són elements essencials a tenir en compte per diagnosticar, comprendre, sistematitzar i optimitzar les intervencions de cadascun d’ells per aconseguir i potenciar una autèntica interacció i, a partir d’aquesta, arribar a la relació personal, a la veritable relació educativa.

En la relació d’ensenyament-aprenentatge el mestre/a ha de guiar, orientar i motivar l’alumne/a per tal d’aconseguir el seu perfeccionament gradual, de manera que vagi passant de la fase de dependència necessària cap a la independència en tots els camps, de manera que desaparegui la relació educativa una vegada que l’alumne hagi aconseguit la maduresa desitjada.

Està majoritàriament acceptat que el mestre no és el centre de la tasca educativa, però evidentment, sense ell difícilment s’aconseguiria la generació d’aprenentatge. El veritable protagonista i que dóna sentit al procés educatiu és l’alumne/a i les seves ganes d’aprendre.

Per aconseguir un veritable procés d’ensenyament-aprenentatge i per tant una educació de qualitat en el més ampli sentit, la interacció dinàmica i permanent entre mestre i alumne, és imprescindible.

El mestre ha de posseir la capacitat per transmetre, de forma explícita o implícita, coneixements, destreses, habilitats o actituds; ha de ser capaç d’ajudar, guiar o dirigir; ha de provocar l’activitat de l’alumne tenint en compte el seu propi procés de maduració (biològica, psicològica, afectiva o social) i ha d’interaccionar amb ell. Però, sens dubte, qui ha de fer l’esforç d’aprendre és l’alumne.

La figura del mestre se sustenta en el principi d’educabilitat, és a dir, en la capacitat que posseeix d’influir en l’alumne destreses i actituds. La figura de l’alumne, en canvi, es sustenta en el principi d’educabilitat, és a dir, de plasticitat de l’ésser humà i la seva capacitat de rebre influències.

El mestre ha d’orientar en les dificultats, ajudar en els processos i avaluar els progressos. Ha d'estimular el nen a fer hipòtesis, a explicar el procés, a raonar, a posar-lo en contradicció, a resoldre conflictes…. Ha de tenir una actitud activa observant el procés del nen enfront del joc, les activitats, la seva actitud, i en quina circumstància troba majors dificultats i en quines són capaços de superar les qüestions plantejades. També ha d'estar atent als canvis d'interessos dels nens i a llurs propostes i projectes.

Ha d'estimular la participació activa dels nens i les nenes, però tan important és estimular aquells que per temperament són inhibits com ajudar a moderar aquells altres que, per la seva impetuositat, tendeixen a anul·lar el grup.

Tant l’educador com l’educand han d’estar oberts a la comunicació i a la interrelació, sense aquesta capacitat d’encontre seria impossible l'educació.

Bibliografia/webgrafia.

García, L; Ruiz, M; García, M. Claves para la educación. Editorial Narcea, S.A. Madrid. 2009

http://sermestreavui.cat/ 

http://www.xtec.cat/~mgarrald/modulp/paper.htm 

http://grups.blanquerna.url.edu/premsa/SG/Tonucci.pdf 

http://www.monografias.com/trabajos63/rol-alumno-posmodernidad/rol-alumno-posmodernidad2.shtml

http://educacion.laguia2000.com/general/rol-del-alumno

Educar en temps incerts

Us presento un llibre que s'anomena "Educar en tiempos incierts" de M. Fernández Enguita. Aquest llibre potser està més encaminats per a professionals de l'educació. Però crec que és d'interès per a qualsevol persona que estigui en contacte amb nens.

Em plantejo diverses qüestions que envolten el llibre. Què és ser un bon mestre? S’ha de tenir vocació? Com es pot millorar la qualitat d’un centre educatiu?

Sovint les qüestions més simples són les més difícils de respondre. Jo crec que els professionals de l’educació que tenen els millors processos d’ensenyament i aprenentatge donen major grau d’autonomia tant per al mestre com per als alumnes. Penso que el millor mestre és al qui se li permet dur a terme allò que pensa que els seus estudiants necessiten. Però això no vol dir defensar un estil educatiu suau i permissiu sinó saber connectar amb la poderosa càrrega emocional que hi ha entre ell i l’alumne. Els bons mestres han de saber crear una atmosfera de respecte mutu i de justícia a la classe, afavorir l’aprenentatge actiu i l’humor per millorar la motivació i mantenir la curiositat, i per últim, i no per això menys important, saber explicar les coses amb claredat.

Sota el meu pensament els mestres han de tenir estima pels alumnes i per la seva feina, ha d’estar preparat i s’ha de saber explicar correctament i amb seguretat. Han de seguir un ordre i una disciplina sense arribar a ser autoritaris. Ha de ser capaç d'entusiasmar-se i d'entusiasmar els alumnes, ha de creure en les possibilitats dels nois, dels joves i de la societat i per últim escolta la gent i ha d’estar compromès amb la seva feina. És per això que crec que si, un bon mestre ha de tenir vocació.

També crec que és molt important canviar el pensament de la societat de cara a l’escola per poder millor el nostre sistema educatiu. I per tant, saber modificar alguns pensaments com poden ser, no es pot millor, per, com puc millorar?, què poden fer per mi?, per, què puc fer jo?, el no equivocar-me, per, resoldre, rebre, per, donar, ...

I per finalitzar, una de les reflexions que més m'han fet pensar ha estat quan parla del desenvolupament dels programes escolars. Que ell diu que no estan a l'altura de les necessitats de la nostra societat. Ja que crec que això s'hauria de solucionar amb molta rapidesa perquè les aules estan plenes de nens i nenes de diferents ètnies i cultures.

Enllaços:

www.xtec.cat

www.redage.org/publicaciones

www.tesisenred.net

www.sermestreavui.cat

www.fbofill.cat

www.wikipedia.org

www.pangea.org

Autora: Mònica Miralles Vergés

Què hi ha d'innat i què hi ha d'adquirit en el comportament dels nens?

En primer lloc abans d’aprofundir en el debat sobre que hi ha d’innat i d’adquirit  en el comportament dels nens, hem d’anar temps enrere. Aquest tema ha donat molt a parlar. Al llarg de la història, aquest debat ha estat dividit pels genetistes i els ambientalistes, cadascun amb punts de vista diferents.

Els primers creuen que l’herència determina les capacitats potencials d’un ésser humà i n’estableix els límits. Aquests parteixen de la hipòtesi  que les conductes o comportaments provenen de la informació que es troba en el codi genètic. Quan parlem de comportaments innats ens referim al conjunt de respostes espontànies heretades durant el desenvolupament de l’embrió. Aquestes no s’aprenen, són transmeses de pares a fills. Aquestes podrien ser per exemple: el temperament, els defectes o qualitats físiques, etc.

Podríem afirmar que els dos punts de vista comparteixen una part de raó. Estaríem parlant d’una interacció entre allò que és innat i allò que és adquirit. La base genètica, és a dir, els gens no són suficients per determinar de manera precisa el desenvolupament de l’individu. Els factors ambientals, les experiències poden modelar el  comportament. Però la dificultat d’aquesta teoria és saber com i quan es desenvolupa aquesta interacció.En canvi els ambientalistes veuen a un ésser humà com una esponja que absorbeix la informació del seu entorn. Creuen que el desenvolupament d’aquest individu és la suma de les interaccions d’aquest amb l’entorn a través de l’aprenentatge. El comportament adquirit  són les respostes adquirides al llarg de la vida un nen. Aquest comportament és fruit de l’experiència i es transmet per mitjà de l’educació i l’aprenentatge. Alguns dels autors que defensen aquest pensament han realitzat experiments per demostrar que l’ambient és el responsable de la conducta, alguns d’ells són Albert Bandura que va demostrar que mitjançant l’observació els infants aprenien noves conductes.¹

^{1. Experiment Bobo Doll  http://www.simplypsychology.org/bobo-doll.html.}

Webgrafia:

http://agora.educat1x1.cat/iesreguissol/moodle/mod/resource/view.php?id=1911&redirect=1.
http://www.monografias.com/trabajos92/la-psicologia-ambiental/la-psicologia-ambiental.shtml#educaciona 

Autora: Xènia López Mas

L'educació dels nens. Lectures i llibres

Quin pare quan veu escrit aquestes paraules se sent interessat a llegir tot el text? Penso que tots; perquè avui en dia, l’educació dels nostres fills, el seu desenvolupament com a persones, la felicitat i la integració dins de la societat, interessa a tothom. Com podem ajudar-los a aconseguir tot això, són coses que ens preocupen, perquè volem tot el millor per a ells.

Aprenentatge, és un procés a través del qual s’adquireixen habilitats, coneixements, conductes i valors. Però no vull parlar de les teories dels grans psicòlegs i estudiosos com són Wallon, Vigotsky, Piaget, Freud… En aquest món en què vivim, el temps és molt important i el treball ens ocupa la major part, per la qual cosa, vull recomanar alguns autors i llibres que jo trobo interessants:

“Tots els nens poden ser Einstein”  i “Aprenent a ser feliç” de Fernando Alberca de Castro (Córdoba1966), llicenciat en filosofia i lletres, doctorat en psicologia, màster oficial en neuropsicologia i educació, màster de direcció de centres educatius i Premi Hoy de Ensayo 2013.

Qualsevol pare pot trobar les claus que porten els nostres fills al màxim de la seva capacitat. Fernando Alberca planteja una sèrie de pautes i exercicis pràctics perquè els nens i adolescents incrementin la seva capacitat intel·lectual. Pautes per ensenyar els nens a pensar adequadament, perquè adquireixin l'habilitat de resoldre problemes, perquè practiquin la creativitat intel·lectual i perquè adquireixin la motivació necessària i creguin en ells mateixos.[1]

“Llegir per a créixer” i la col·lecció infantil “Els llibres de Marc i Andrea” de Joan Carles Girbés (Carcaixent, 1974), llicenciat en periodisme i màster en Gestió Cultural.

Aquests són llibres per millorar el rendiment acadèmic dels xiquets. Ens dóna estratègies pràctiques per fomentar l’hàbit de lectura. A més, la col·lecció de “els llibres de Marc i Andrea” tracten de reforçar mitjançant la lectura dels xiquets l’aprenentatge dels números, formes i hàbits diaris. Són uns llibres molt ben il·lustrats que ajuden al foment de la lectura entre els més petits de casa.

També vull recomanar un llibre de contes que parla de les emocions i es diu “Contes amb sentiments” de l’escriptora Begoña Ibarrola (Bilbao, 1954)  llicenciada en Psicologia i Màster en Musicoteràpia.

Aquest últim és molt important per a l’educació emocional i el desenvolupament de determinades competències emocionals com són la consciència emocional, la regulació emocional o l’empatia entre d’altres. Està demostrat que les emocions incideixen en els processos d’aprenentatge i tothom, famílies i mestres, ens interessa cada vegada més educar persones de forma integral. [2]

El fet de recomanar la lectura de contes és degut al fet que quan jo era petita la meva mare totes les nits em llegia un llibre i crec que contar contes és un art que millora la comunicació entre pares i fills i consisteix a canviar de veu, gesticular, fer pauses abans dels moments de tensió, mirar als ulls, inventar finals... Amb el conte, el nen aprèn a distingir quines són les seves emocions, quins valors ha de desenvolupar, quines conseqüències porten les diferents formes de comportar-se i transmeten valors sense ser lliçons, ensenyen sense donar consells, i orienten i guien al lector.

Per acabar, recomano unes altres webs d’interès perquè pugueu donar una ullada:

http://criatures.ara.cat/

http://llegircruilla.cat/

http://Fernandoalberca.com

http://www.llibres.cat/

---

[1] http://www.angleeditorial.com/tots-els-nens-poden-ser-einstein-290

[2] http://www.llegircruilla.cat/2013/04/begona-ibarrola-limportant-es-coneixer-nos-per-saber-de-quin-tresor-disposem/

Autora: Mònica Miralles Vergés

Creixement físic i desenvolupament psicomotor durant la infància

El desenvolupament del nen petit depèn de la maduració del sistema nerviós i del món que l'envolta.

El creixement físic i desenvolupament psicomotor fins als 2 anys està caracteritzat per importants canvis.

En primer lloc trobem el creixement físic durant el desenvolupament prenatal. És el període de l’embaràs i té una durada de 9 mesos aproximadament. Es comença a desenvolupar i forma la figura final del nen.

Passats els nou mesos, l'embrió humà ja és prou desenvolupat per a sobreviure per si sol. El nounat s'independitza de la seva mare i s’adapta ràpidament al nou entorn. Exerceix les funcions que fins ara la mare feia per ell:

• Respiratòria
• Circulatòria
• Digestiva
• De regulació de la temperatura

El creixement està controlat per mecanismes endògens (els processos neurològics i els hormonals) i també per mecanismes exògens (processos psicològics i socials) tenen una influència important i indubtable.

L'objectiu del desenvolupament psicomotor és el control del mateix cos fins que sigui capaç de realitzar totes les possibilitats d'acció i expressió que a cadascú li siguin possibles. Aquest procés maduratiu es va enriquint amb el que anomenem psicomotricitat fina: és el domini dels moviments corporals més precisos que suposen el control sobre les necessitats per utilitzar les mans com a instruments de precisió, com per exemple, menjar, escriure, retallar…

I en segon lloc trobem el desenvolupament físic i psicomotor dels nens de 2 a 6 anys.

Sabem que la velocitat del creixement és més ràpida als dos primers anys. Augmenten regularment la seva talla i pes durant els anys de preescolar. A partir dels 3 anys els nens i les nenes creixen 5-6 cm i augmenten 2-3 kg per any, de forma molt regular i estable. Fins als 7 anys, els nens mantenen sobre les nenes un lleuger avantatge (ells mesuren un parell de centímetres més que elles).

El domini complet dels processos d’atenció no tindrà lloc fins uns anys després. Ocorren avenços importants, els més destacats tindran lloc en els anys en què comencen educació primària. El bon control es perfeccionarà i s’estendrà en les cames (llei cefalo - caudal). A més el control anirà arribant a poc a poc a les parts més allunyades de l’eix corporal fent possible un maneig dels músculs que controlen el moviment del canell i dels dits (llei pròxim – distal).

La majoria dels canvis que es produeixen en aquesta edat es relacionen amb el progrés en dos fronts contradictoris entre sí: la independència i la coordinació.

El camí fins al domini psicomotor són:

• Psicomotricitat invisible: són els aspectes difícils de percebre a primera vista, però que afecten aspectes fonamentals per al desenvolupament psicomotor:
• Tonicitat muscular
• Equilibri
• Control respiratori
• Estructuració de l’espai i temps

La lateralitat és la conseqüència de la distribució de funcions que s'estableix entre els dos hemisferis cerebrals. D'aquesta distribució depèn la utilització preferent d'un costat o l'altre del cos (dret o esquerre) per executar determinades respostes o accions.

Es produeix entre els 3 i els 6 anys. Si no està ben definida, convé lateralitzar al nen a un costat o l'altre al voltant dels 5 anys, si té les mateixes possibilitats en un costat que en l’altre convé lateralitzar cap al costat dret.

Aquestes preferències poden ser homogènies, és a dir, quan mà, peu, ull i oïda ofereixen una dominància en el mateix costat ja sigui en el costat dret (dretà) o esquerre (esquerrà).

Quan es dóna la lateralitat creuada el més freqüent és que el braç i la cama estiguin homogèniament lateralitzats. En aquests casos també es parla “d’asimetria funcional".

La lateralitat creuada mà-ull, és sinònim de problemes en l'aprenentatge, en especial en els processos de lectura i escriptura. 

Per finalitzar, concloc que és necessari recórrer un camí amb tres grans etapes:

• Exploració d’un mateix i observació dels altres.
• Presa de consciència del mateix cos i de les seves limitacions i possibilitats.
• Coordinació, estructuració i integració a una representació global i coherent

Webgrafia:

http://www.psicodiagnosis.cat/

http://blocs.xtec.cat/efsigimnasticano/files/2009/11/desenvolupament-lateral.doc

http://ca.wikipedia.org/wiki/Infantesa

Autora: Mònica Miralles Vergés